• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

Diversos sectors del nacionalisme i l’independentisme català estan impulsant, arreu del país, una sèrie de consultes a la ciutadania, en les quals la pregunta que es llança és si s’està o no d’acord amb el fet que Catalunya esdevingui un Estat independent. La notorietat pública d’aquesta iniciativa, promoguda per entitats i associacions privades, i la seva capacitat per situar les consultes al centre del debat públic, desplaçant altres qüestions i provant d’obligar les institucions, les forces polítiques i el conjunt de la societat a definir-se al voltant de la qüestió plantejada, no és altra cosa que la constatació de l’èxit de la iniciativa, al marge dels resultats que puguin produir-se.

Cal constatar i reconèixer la intel·ligència política del plantejament, des de la perspectiva de qui pretengui promoure la causa independentista, ja que resulta evident que genera un impuls per a aquestes idees en la lluita constant per l’hegemonia cultural que es produeix entre les diverses opcions ideològiques i polítiques.

No és aquest, però, l’únic efecte de les consultes. De manera concomitant, apareix la construcció d’un moviment que vertebra l’independentisme més enllà de la seva fragmentació entre diverses opcions polítiques, al voltant d’una opció estratègica per l’autodeterminació i una opció tàctica per mètodes de propaganda amb aparença de desafiament a l’Estat. Aquest moviment situa algunes de les forces que volen representar políticament els ciutadans i ciutadanes que aspiren a la independència de Catalunya davant la tessitura de deixar-se desbordar o bé posar de manifest les pròpies contradiccions  o tensions, si es prefereix així . Perquè existeix una contradicció intrínseca, una tensió evident, en algunes forces polítiques nacionalistes que aspiren alhora a representar a sectors de l’electorat que aposten per la independència, juntament amb d’altres que no ho tenen, ni molt menys, tan clar. Com a corol·lari d’aquesta contradicció, es posa de manifest la difícil conjugació d’ésser formacions polítiques fortament institucionalitzades i alhora adoptar estratègies que passen per una ruptura evident amb l’arquitectura institucional present.

D’altra banda, i malgrat l’enunciat en els paràgrafs anteriors, les consultes també plantegen, des de la mateixa perspectiva de l’independentisme, alguns punts febles. En primer lloc, a ningú se li escapa que ens trobem d’una iniciativa bàsicament propagandística, sense que l’ús d’aquest terme pretengui introduir cap connotació negativa, i per tant és considerada per molts, entre els quals m’incloc, una forma agosarada i altament efectiva de difondre una determinada opció política, però en cap cas un referèndum vàlid ni celebrat amb totes les garanties (ho poso de relleu malgrat que es tracti d’una obvietat en la qual coincideixen els propis convocants). Això fa que una part de l’estratègia, ben enfocada intencionalment, falli clamorosament: les persones que no combreguen amb l’opció independentista no han picat l’esquer i no han entrat al joc de legitimar les consultes amb la seva participació. Aquest extrem és fàcilment constatable en veient els resultats de la consulta a Arenys de Munt, i serà constatable de nou amb les xifres de participació i els resultats de les consultes programades a la resta de poblacions catalanes pels promotors d’aquesta iniciativa. Tant és així, que existeix una certa dissensió en el camp independentista sobre la conveniència o no de convocar consultes en nuclis urbans grans, en els quals aquesta feblesa es pugui fer palesa. En segon lloc, i com els propis promotors saben, existeix el problema de donar continuïtat a una iniciativa que tendeix a consumir-se en si mateixa, per la impossibilitat pràctica de produir un canvi real en les estructures polítiques existents. Això pot conduir a una certa frustració dels qui hagin pogut donar suport a aquesta tàctica, i fer renéixer alguns dels problemes d’entesa que existeixen, com és natural, en el si d’un moviment independentista que és transversal en l’espectre ideològic esquerra-dreta, i força divers en molts aspectes relacionats amb les cultures polítiques i organitzatives.

No obstant, com dèiem abans, la principal virtut d’aquesta iniciativa, des del punt de vista independentista, haurà estat la de situar durant un temps el debat públic en un marc conceptual favorable al seu relat sobre la societat en què vivim, i en un moment oportú, des de la seva perspectiva, atès tant l’atzucac en què es troba l’Estatut d’autonomia al Tribunal Constitucional, com el grau de cansament i desencís que la situació política general ha generat.

Des de la perspectiva del PSC, que no ha estat mai, ni ho està ara, a favor de la independència de Catalunya, aquesta iniciativa l’obliga a afrontar determinades dificultats. En primer lloc, la de mesurar amb extrema prudència les reaccions a la iniciativa, ja que un resposta histriònica no faria sinó donar ales a la notorietat de les consultes, però pretendre ignorar-les i actuar com si no existissin el duria no només a errar en l’anàlisi de la conjuntura política, sinó també a una pèrdua de credibilitat certa. En segon lloc, la de situar el debat públic en un marc conceptual més favorable a l’èxit del discurs propi, centrat en la dialèctica esquerra-dreta i, de forma menys evident, però clarament subjacent, en la dialèctica treball-capital, així com, pel que fa a les relacions Catalunya-Espanya, centrat en la solució federal. En tercer lloc, la de liderar una postura el més unitària possible al voltant del desenvolupament i aprofundiment de l’autogovern, amenaçada tant pels qui estiren la corda per l’extrem de l’involucionisme, perquè proven d’evitar-lo, com pels qui l’estiren per l’extrem de l’independentisme, perquè proven de transitar un camí allunyat de la lògica autonòmica o federal. En quart lloc, la d’evitar una procés de polarització que pogués conduir a una radicalització progressiva de postures i fins i tot a un trencament de la unitat civil del poble català, preservada fins ara i essent compatible amb la multiplicitat d’opcions polítiques existents. Per últim, obliga al PSC a afrontar un debat persistent al llarg de la història del pensament socialista: l’encaix entre el socialisme i la qüestió nacional.

Ha estat aquesta darrera una qüestió debatuda àmpliament en el camp socialista, i aventuro que ho seguirà essent per molt de temps. Des d’Otto Bauer o Rosa Luxemburg, al més proper Andreu Nin, passant per una infinitud de noms propis del socialisme, han debatut sobre aquest tema. Els socialistes som internacionalistes, i a voltes ha semblat que això oferia un difícil encaix per a l'anomenada qüestió nacional en la teoria socialista. Intentaré exposar que no és així.

Segons el meu parer, l'anàlisi de l'estructura econòmica capitalista, de les formes d'explotació i dominació existents, i la reflexió al voltant de les possibles maneres de superar-les, condueix indefectiblement a la convicció de la transcendència de la dimensió internacional de les qüestions econòmiques i socials. La lluita de classes es produeix en un pla internacional, i el desenvolupament del sistema capitalista, que va tenir un paper germinal en el naixement dels Estats nacionals actuals, ho ha anat posant de relleu fins arribar a l'actual fase anomenada de globalització, que no és altra cosa que una acceleració i un augment d’intensitat de les dinàmiques pròpies del capitalisme. Per això els socialistes som molt conscients de que cal oferir una alternativa a nivell internacional, i de que la classe treballadora i totes les persones que desitgen que la situació canviï han de prendre consciència d'aquesta realitat, coordinant-se globalment i estrenyent els llaços de solidaritat internacionalista. Si en èpoques pretèrites, a les beceroles del moviment obrer, hi havia una forta consciència internacionalista que es traduïa en accions concretes, aquesta és ara més necessària que mai.

Però aquesta realitat internacional que fonamenta bona part del nostre anàlisi de la realitat i que determina bona part del nostre pensament, és realment tan difícil de conciliar amb l'existència d'identitats nacionals? Vagi per davant que crec que res no obsta per a un perfecte encaix entre la ideologia socialista i la comprensió de la qüestió nacional. Els socialistes partim d'un anàlisi de la infraestructura i la superestructura de la societat. En aquesta superestructura hi trobem els aspectes culturals que ens permeten entendre la qüestió nacional. Hem d'abordar aquest debat, doncs, sense temor. Les persones són éssers socials, que viuen immerses i interactuant en una xarxa de relacions que simultàniament contribueixen a crear i dissoldre, i es desenvolupen en un determinat marc social i cultural. Per això, fets com la llengua que es comparteix, o les tradicions o la història comunes, esdevenen rellevants per comprendre com es formen els sentiments de pertinença nacional. Nosaltres, que no som nacionalistes, som plenament conscients de l'existència d'aquests sentiments i de com aquests influeixen fortament en el capteniment polític de les persones. Nosaltres, que no som nacionalistes, comprenem que la identitat nacional de cadascú es una construcció que pot adoptar diverses formes, és a dir, que la identitat nacional de cada persona en concret pot estar composada de formes molt variades i complexes, per superposició, commixtura o juxtaposició d'identitats diverses, per diferents capes o prioritats. Pot ser, per posar els dos extrems en consideració, un sentiment de pertinença exclusiu, o bé caracteritzar-se per una absència absoluta d'identificació nacional.

Per això, i pel fet que també comprenem que aquesta construcció no és tampoc un artifici, sinó que existeixen elements objectius com la llengua o la història que es troben en la base del fenomen, nosaltres podem afirmar que la qüestió nacional és rellevant en tant que fenomen social i cultural  polític, per tant , i que uneix molts individus amb un sentiment de pertinença col·lectiva que no podem pretendre substituir per la consciència de classe o la consciència internacionalista. Més aviat, com a socialistes, nosaltres afirmem rotundament l'absoluta compatibilitat del fet que cadascú visqui amb llibertat i plenitud la seva identitat nacional, amb el fet de que, a més, els qui prenem consciència de la necessitat de superar el capitalisme i caminar cap al socialisme, prenguem consciència dels interessos coincidents dels explotadors i opressors d'arreu amb independència de la seva nacionalitat (malgrat els sagnants enfrontaments als quals ens aboquen periòdicament pel repartiment dels mercats), o que lluitem solidàriament i colze a colze amb tots els explotats i oprimits del planeta per alliberar-nos de la barbàrie capitalista, altre cop amb absoluta independència de la nostra nacionalitat. És en aquest sentit, en el de la lluita contra tota explotació o dominació, que es pot afirmar que la lluita per l’emancipació dels pobles oprimits és, en essència, part integrant de la lluita de classes.

A més, la comprensió del fet nacional ens reafirma en la nostra solidaritat amb les lluites que pretenen defensar el dret de les persones que comparteixen una llengua o una història comunes a desenvolupar-se lliure i autònomament, sense cap altre límit que el respecte a la voluntat dels ciutadans i ciutadanes que conformen aquest col·lectiu. Crec fermament que les persones tenen el dret de determinar lliurement la forma en què volen organitzar-se, tant des del punt de vista administratiu i polític, com social i econòmic, i el socialisme no només pot assumir perfectament aquest principi dins dels seus esquemes de pensament, sinó que en el fons és un dels seus principis bàsics, sobre el que ens basem quan intentem formar una majoria social i política favorable a la construcció d'una societat socialista, lliure, igualitària, solidària, sense classes, ni fronteres, ni més explotació de l'home per l'home, ni més explotació irracional dels recursos naturals, ni cap signe d'opressió nacional, política o discriminacions per raó de gènere, ètnia, religió o pensament.

Dit això, cal també dir que, en la meva opinió, aquest dret de les persones a determinar lliurement la forma en què volen organitzar-se, amb l’abast ampli que exposava al paràgraf anterior, s’exerceix millor  quan hi ha llibertat política per a fer-ho , a través de l’acció de les forces socials i polítiques i del mesurament dels seus respectius suports (amb el posterior atorgament de representació), que mitjançant referèndums. Les consultes em semblen per tant, com he dit, una magnífica operació de propaganda independentista (i de retruc una bona carnassa per la dreta carpetovetònica), però del tot inconsistents des del punt de vista democràtic.

Sigui dit també, per últim, que considero que el poble català s’ha expressat reiteradament sobre la forma en què vol governar-se, i ho fa en cada ocasió en què tria entre les diverses opcions polítiques concorren als comicis, essent que les opcions netament independentistes mai han pogut acreditar una majoria social o política. Els socialistes, que concebem el federalisme no només com una determinada arquitectura político-administrativa, sinó com una completa forma d’organització social, aspirem unió voluntària de pobles lliures, i estem convençuts que la solució federal és la millor per a Catalunya.

Però de ben segur, ja ho he dit, que en seguirem debatent, i serà un debat interessant...