• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

Desafecció, desinterès , desconfiança, perplexitat, decepció i català emprenyat... són expressions que il•lustren una debat, i una realitat, en les relacions de la ciutadania amb la política i els governants. Ha estat cru, especialment, arran de la suposada sentencia del Tribunal Constitucional i, aquests darrers dies fruit que la ciutadania ens ha posat tercers en el seu llistat de preocupacions. I no d’una manera gens amable . Després de l’atur i de les dificultats econòmiques, el tercer problema, segons la ciutadania, és la classe política i els partits.

Voldria recordar que ja va ser motiu de debat fruit de la baixa participació en les eleccions del 2006. En aquell moment , en el mateix ple d’investidura al Parlament de Catalunya, tots els partits politics van expressar la seva voluntat de fer front a la distància que es dibuixava entre política i ciutadania . D’implicar-se en la reflexió i les solucions que ens conduïen cap aquesta distància. Tothom va evidenciar els vots en blanc, l’abstenció , les plataformes alternatives i es va comprometre a fer-ne una lectura critica i constructiva.

Amb el temps , acompanyats de la crisi econòmica i financera i dels casos de corrupció – i diuen els experts amb una corrent també lligada a Europa – ha anat agafant força la idea que lliga la política amb la manca de valors i amb la manca d’ètica. Una mirada qüestionadora cap tot allò que és públic. Un qüestionament escrit sobre la capacitat política de resoldre els problemes de la gent. Desconfiança. Desconfiança envers aquells que, fen politiques publiques, cerquen contribuir al futur del país. Des de la voluntat de transformació. Homes i dones que pensen i creuen en la comunitat i en la col•lectivitat i que cerquen que aquesta espai comú i compartit, amb intervenció de l’acció política, s’hi compleixin les nostres aspiracions , anhels i felicitat.
Voldria recordar, que la intervenció política la fem tots. No seria just donar per sentat que només desafecta, o genera la desafecció qui està al govern. Perquè en aquest debat sembla que tothom, també la ciutadania, mira a l’altra cantó de la taula. En l’anàlisi sobre la situació de la realitat catalana i en la reflexió sobre les causes de la llunyania i desafecció, no es pot considerar a l’altra culpable del “clima de malestar i desconfiança política i les institucions“ xque si hom detecta aquest clima i desencontre, certament evident, el que cal fer desprès de l’anàlisi és treballar per generar millors cotes de confiança. Des del rigor i la serenor. Des del diàleg amb la ciutadania i els agents econòmics i socials. Des del treball. Això tant quotidià i tant mundà que fa tothom quan té problemes. Treballar i cercar solucions. Treballar i cercar compromís. De nou amb el bé col•lectiu com a rerefons i il•lustrant que aquest treball es desprèn d’un compromís fet públic en el temps – el full de ruta – i que té en compte, també, les noves realitats socials i politiques que cal afrontar . Entendre els canvis que s’estan succeint i anticipar-se. Treball que respon a uns valors compartits i que malgrat, les noves realitats, aquests són encara ben vigents. I especialment , ho hem dit abans treball en xarxa (el cas més clar deuen ser els pactes nacionals que s’han aprovat :recerca,immigració,infraestructures i habitatge ) i voluntat de sumar , perquè com deia el president en el seu missatge de cap d’any en relació a la resposta que va generar el text “ Per la dignitat de Catalunya” : “.....la unitat ens farà forts”.

Dic això perquè segurament, en aquesta situació, crec que el que no toca és posicionar-se des de la critica i la bel•ligerància com a actitud. Amb tot i a tot. Manifestar-se alternativa i reformador en un futur d’allò que, per altra banda, ha merescut el suport i recolzament d’una important majoria ( el cas més emblemàtic és el de l’acord de finançament ).

Massa gesticulació i massa critica fàcil perquè tu ets el poder i jo no. Així ens percep la ciutadania. Com un espectacle ple de gesticulacions i gestos. Ple de crispació. Massa plató a peu de carrer i poca voluntat de no reconèixer que el carrer necessita fer feina i, en situacions difícils, sumar. Massa contradiccions que la ciutadania no viu bé

El futur el construïm tots. La responsabilitat del govern es altíssima . Però sabent-ho crida al debat i al diàleg, vol el reconeixement i el protagonisme de més actors. Ningú pot i hauria de voler esborrar-se. Perquè es també massa fàcil des de la posició individual de cada ciutadà donar-li la culpa a l’altri . El compromís , per un futur millor, ha d’esser de tothom .