• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

Llegeixo en el document programàtic de l’entesa nacional de progrés, en l’apartat de política cultural i de comunicació, que uns dels objectius que el govern es plantejava en el moment de la seva signatura era “.... avançar en l’accés a la cultura i els drets culturals per a tothom”. Segueixo la lectura i trobo escrit, negre sobre blanc, que en les accions que aquest govern va comprometre s’hi troba “....la voluntat d’aprovar i presentar al Parlament de Catalunya la “Llei del cinema” per a potenciar la cinematografia catalana i l’audiovisual”

Així doncs, la “ Llei del cinema” que aquests dies ha generat, debat vagues i tensió formava part, d’ençà el 2006, del full de ruta del govern. Tocava . Ho diu el pacte de govern però també el sentit comú i la defensa i la posició de la nostra llengua al cinema. Deia el president Montilla la setmana passada al Parlament de Catalunya que no podíem “quedar-nos com a mers espectadors” davant d’una presencia secundaria i testimonial del català als cinemes. Per tant, de nou voluntat ferma del govern d’abordar aquelles qüestions que la història ens retreu. Aquelles qüestions que CiU, en el seu moment , no va poder acabar de resoldre. Jordi Pujol ja ho va provar. De fet , l’expresident va intentar ordenar el tema l’any 1998 i va tancar la carpeta perquè es va obrir , com ara, el debat i la “tensió” amb distribuïdors i exhibidors .

Han passat mes de 10 anys i s’ha resolt tornar-la a obrir . Han passat deu anys i els ciutadans i les ciutadanes no poden “anar al cinema en català” perquè no se’ls hi ofereix . No hi ha oferta . No es que no els hi plagui. Ells i elles voldrien . Ho diuen els estudis que il·lustren que el 82% de la població vol que les pel·lícules estiguin disponibles en català i castellà . No obstant , només un 3% de les pel·lícules son doblades i/o subtitulades en català . Sembla lògic que s’hi vulgui actuar. I que es vulgui reconèixer i posicionar la llengua que està més infravalorada.

Davant del projecte que llei - que ja es al Parlament per la seva tramitació i debat , per tant, en fase de ponència i amb la possibilitat d’introduir-hi aquells canvis que vinguin del consens - s’ha generat la tensió. Es diu que es vol imposar quotes lingüístiques i sancions, ( la qual cosa es valora malament ) ; que davant de la crisi i la davallada d’espectadors/es a les sales el que cal es poc soroll i no intervenció i, que en aquest context millor deixar el projecte aturat . Es manifesta que el govern actua en contra de tot : dels empresaris , dels treballadors i treballadores i finalment dels espectadors i espectadores.

No sembla lògica aquesta actitud . Sembla certament una acumulació de despropòsits . En el sentit que s’imputa i es vincula a la llei d’altres mancances. Barreja , doncs , de la proposta de “ llei del cinema “ amb la pràctica de les descarregues il·legals i d’apassionant mon d’’internet.

Hi hauria una altra manera de veure el tema . Potser . Es pot valorar que l’oferta afavoreix més demanda i que la possibilitat de triar les opcions ( català, castellà i versió original ) pot suposar més persones al cinema . Pot suposar un país normalitzat i mes ric lingüísticament parlant . Ha de suposar una manera de garantir drets lingüístics. Pot suposar , aquesta proposta, una oportunitat per abordar nous reptes de futur .

En aquest sentit, fora bo que no focalitzem nomes el debat públic en relació a la llengua. La “Llei del cinema” es planteja com una proposta que va més enllà i que cerca el suport a la industria cinematogràfica i a tot el seu entorn. Es una proposta que planteja , també , quin es el futur del cinema com a industria cultural i com es pot estimular nous públics i dinamitzar el sector.

Aquesta es la feina que tindrà el Parlament de Catalunya properament. Dilluns el debat estava en les sales tancades i, a les xarxes socials perquè un nombre important de ciutadans i ciutadanes, també van volen manifestar la seva sorpresa i “fer vaga contra els cines tancats”. A partir de dimarts caldrà el diàleg i el treball de tots els grups parlamentaris per que aquesta carpeta es tanqui amb consens i amb una “Llei del cinema” que es projecti per molts anys.