• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

Tothom, en aquesta vida, té problemes. Això és una obvietat. N’hi ha que en tenen més i n’hi ha que en tenen menys. Convergència i Unió, per exemple, té dos –diagnosticats, és clar-. Un és la seva especial relació amb el Partit Popular, o amor, perquè no dir-ho; i l’altre, el seu derrotisme davant les situacions, una mica a l’estil Werther. Res a dir, les coses de cadascú són les coses de cadascú. Però quan els problemes d’algú afecten o poden afectar els altres, aleshores, cal anar ben alerta.

El coordinador dels diputats i senadors del PSC a les Corts Generals, Francesc Vallès, parlava de “la síndrome d’Estocolm” de CiU amb el PP, perquè “abans ho pactaven tot amb els populars i donaven suport a totes les investidures i els Pressupostos d’Aznar, i en canvi no han donat suport a cap investidura ni als Pressupostos de Zapatero”. Josep Antoni Duran i Lleida i els seus socis –que no amics- no se n’adonen que votar en contra dels Pressupostos Generals de l’Estat per a 2010 no deixa de ser una irresponsabilitat. O potser no, si l’objectiu de CiU no és un altre que fer caure Rodríguez Zapatero i posar Mariano Rajoy al capdavant del govern espanyol.

Després està aquest derrotisme barrejat amb pinzellades de pessimisme on es troba instal·lada la federació nacionalista i, en concret, el seu líder, Artur Mas, que, en paraules del nostre viceprimer secretari i portaveu, Miquel Iceta, “especula sobre tota mena de catàstrofes: un mal acord de finançament, una pèssima sentencia sobre l’Estatut o la pretesa incapacitat del Govern de la Generalitat o el desengany que ha tingut amb Zapatero”. Tampoc es tracta de veure sempre el got mig ple, però la ciutadania no necessita caps d’oposició destructius, sinó més aviat el contrari, líders que treballin pel bé dels catalans i catalanes i no pels interessos del seu partit.