• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

Gemma Robles

El Govern desconcerta amb els seus cops de timó en política econòmica i l’extravagant manera com fa arribar les seves propostes a la societat. El principal partit de l’oposició, per no quedar-se enrere, manté en suspens l’opinió pública amenaçant amb l’adopció de mesures tan dràstiques com la presentació d’una moció de censura i se’n penedeix al cap de 10 minuts, fomentant així la imatge de caos en plena presidència espanyola de la UE. Valgui com a exemple la reacció que va tenir ahir la número dos del PP, María Dolores de Cospedal, que, segons l’anàlisi que hores després va fer el seu partit, va contestar «al disbarat» de l’Executiu «amb un altre disbarat», és a dir, insinuar d’arraconar José Luis Rodríguez Zapatero a través d’una moció de censura per a la qual els conservadors no tenen assegurat prou suport.
«¿Podria trobar el PP els suports perquè hi hagués una moció?», se li va preguntar a Cospedal, a primera hora del matí, en una entrevista a la Cope. «Si la situació continua com fins ara, cada vegada pitjor, i això que un s’imagina que no es pot estar pitjor del que s’està, que ens passa des de fa mesos, nosaltres treballarem perquè això sigui així», va respondre. Com era previsible, les seves paraules van causar una sacsejada en el món polític. No en va ella és, jeràrquicament, la mà dreta de Mariano Rajoy. Però va ser el seu propi cap qui va haver de desautoritzar-la poc després.

REFLEXIÓ INTERNA / Així, Rajoy va aprofitar un acte públic a Valladolid per descartar que, actualment, estigui pensant amb serietat en una moció de censura. «En el futur, ja ho veurem», va afegir, en un intent de suavitzar les seves correccions a Cospedal. De fet, no és la primera vegada que sorgeix aquesta controvèrsia en el si del PP: ja a la legislatura passada hi va haver dirigents conservadors que van intentar convèncer el seu president de fer un pas en aquest sentit seguint el model Piqué, o sigui, la presentació d’una moció de censura per forçar el debat parlamentari, però retirant-la abans de la votació per evitar la derrota (tal com va fer l’expresident del PPC en temps de Pasqual Maragall).
L’any passat va tornar a posar en voga aquesta qüestió el president del PP andalús, Javier Arenas, defensor de la política efectista: va vaticinar que Zapatero no tindria «força» fins al 2012 i, amb calculada ambigüitat, va advertir que la moció de censura ja era «al carrer». En tot cas, Rajoy no ha vist mai amb bons ulls aquesta possibilitat i, encara menys, que la qüestió sigui munició per a la premsa. «Una moció es presenta, no s’anuncia mai», ha sentenciat moltes vegades.

NO ÉS LA PRIORITAT / Una altra opció que s’ha anat plantejant el PP, si la qüestió econòmica continua tan fosca, és martellejar l’exigència d’un avançament electoral fins que penetri en alguns altres partits i en sectors socials. Dijous, la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, es va pronunciar en aquesta direcció i fins i tot el seu company-adversari, Alberto Ruiz-Gallardón, s’hi va mostrar ahir d’acord.
L’entorn de Rajoy insisteix que tampoc aquesta és la prioritat, perquè el president popular vol ara un debat al Congrés amb Zapatero. Pretén que sigui el cap de l’Executiu qui es retrati davant els ciutadans explicant els seus projectes de reforma en pensions o l’àrea laboral. «A més, no seria coherent haver exigit reformes valentes i, ara que les posen damunt la taula, llançar-se a la jugular», diuen les fonts consultades. El cert és que, per si sona la flauta sense haver de tocar-la, tots els dirigents del PP, inclòs Rajoy, repeteixen aquests dies la mateixa cançó: «Estem preparats per governar».