• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

José Rico

Per primera vegada a Espanya una llei d’educació neix amb el propòsit que no morirà tan aviat es produeixi un gir electoral a les urnes. Per primera vegada el tripartit vota dividit allò que els polítics en diuen una llei de país i, malgrat això, ni el Govern pestanyeja ni l’oposició l’hi recrimina. Per primera vegada el Parlament consagra la coexistència sota un mateix sostre de l’escola pública i de la privada. Per primera vegada una llei de la Conselleria d’Educació estableix que el català és i serà la llengua vehicular a classe. Tot això va passar ahir al Parlament de Catalunya. Només CiU, PSC i ERC van votar a favor de la totalitat del text. ICV-EUiA, PP i Ciutadans, per causes molt diferents, van rebutjar part de la nova norma.
La llei d’educació de Catalunya (LEC), que entrarà en vigor el pròxim curs acadèmic, ha aconseguit trencar un dels vicis polítics més habituals a Espanya, les conseqüències del qual repercutien, any sí, any també, sobre els professors, els alumnes i les famílies.
Mentre el PSOE i el PP mai s’han conjurat per arribar a un consens en aquest àmbit i, fruit d’aquesta situació, l’educació a Espanya ha passat per una infinitat de sigles (LOGSE, LOCE, LOE...), Catalunya ja disposa d’una llei educativa que no anirà al compàs de la força governant, sinó que està preparada per resistir tota una generació.
La planificada fotografia del president, José Montilla, i el líder de CiU, Artur Mas, abans d’aprovar la norma va escenificar que, a risc de no visualitzar unanimitat en el si del Govern, la prioritat era evitar que Catalunya reproduís els vaivens legislatius que ha patit la política educativa en el conjunt d’Espanya, sempre en funció de la ideologia política a la Moncloa.

DUES CONCEPCIONS / Aquesta necessitat va portar socialistes i convergents a pactar i, per tant, a fer renúncies. L’objectiu a què s’havia d’arribar era posar ordre en un magma legislatiu que regulava un àmbit on les diferències entre l’esquerra i la dreta s’accentuen d’una manera dràstica.
Suavitzant la seva tradicional aposta per l’educació pública, el PSC i ERC han trobat l’equilibri respecte a les tesis de CiU adaptant la màxima a través de la qual Deng Xiaoping va resoldre la integració de la capitalista Hong Kong en la comunista Xina: «Un país, dos sistemes». Això, aplicat a la LEC, seria «un sistema [educatiu], dos models [públic i privat]».
Perquè res enterbolís la satisfacció per la feina feta, els partits que van recolzar la norma es van oblidar per unes hores del finançament autonòmic i de la sentència de l’Estatut. La treva puntual va permetre visualitzar l’entesa educativa amb grans elogis, molts agraïments i escasses crítiques. El conseller d’Educació, Ernest Maragall, va reconèixer la «significativa contribució» d’ICV-EUiA i la «dignitat» demostrada pel PPC i Ciutadans al defensar les seves posicions.
Per la seva part, la diputada de CiU Irene Rigau va acabar el seu parlament sense cap pulla al tripartit, malgrat que tenia el terreny adobat per furgar en la divisió entre socis. Tampoc, aquesta vegada, cap dels grups que hi van votar en contra van veure darrere del pacte entre CiU i PSC el germen de la sociovergència.

INTERPRETACIONS DIVERSES / L’acord implícit entre escola pública i privada que es desprèn de la redacció final de la LEC, i que pivota al voltant del tradicional concert, permet, això sí, interpretacions diverses, cosa que ha provocat que el tercer membre del Govern, ICV-EUiA, s’hagi despenjat del consens. Els ecosocialites entenen que la llei valida el concert per a les escoles que segreguen l’alumnat per sexes. En realitat, el text final no prohibeix explícitament aquesta pràctica, i per això, mentre que el PSC afirma que el diner públic només es negarà als nous col·legis que separin nens i nenes, CiU deixa entreoberta aquesta porta. En tot cas, els socialistes i ERC van voler minimitzar el dissentiment al Govern amb crítiques bastant suaus a ICV des de la tribuna parlamentària.
Des de l’inici, els ecosocialistes van recelar de l’obstinació a buscar el consens amb CiU –Iniciativa ja va rebutjar la norma al Consell de Govern–, encara que van confiar a poder esmenar la norma. No obstant, la seva portaveu parlamentària, Dolors Camats, va lamentar l’«oportunitat perduda» de fer una llei progressista.

FILIGRANA / Amb la seva divergència, ICV aconsegueix fer una filigrana poc corrent que, en altres casos i amb altres protagonistes, hauria comportat la sortida del soci dissident del Govern. Un precedent del qual ERC va dir dilluns que «prenia nota», encara que ahir va matisar que no es refereixen a ells mateixos. Sigui com sigui, a ningú se li escapa que la reacció al nou model de finançament, si és que aquest arriba, tornarà a posar a prova la resistència de les costures d’un tripartit que ja va caure, tres anys enrere, pels vaivens d’un dels seus socis.