• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

El que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya. El que no és bo per a Catalunya no és bo per a Barcelona. Ni per a cap dels prop de 1.000 municipis catalans, ni per a cap dels seus ja més de set milions d’habitants. Tampoc per al conjunt d’Espanya. I el finançament que la Generalitat rep en aquests moments de l’Estat no és bo. I no ho és per tres raons de pes.

1. Perquè no s’està complint el que estableix l’Estatut, ratificat pel poble català com la seva norma principal i que té rang de llei orgànica estatal. I complir les normes i les lleis bàsiques és no només el que correspon, sinó també la millor manera d’enfortir les nostres institucions i la seva vinculació amb la ciutadania, els fonaments polítics que democràticament hem acordat i la lleialtat, la confiança i la solidaritat que ens han de regir.
Tots aquests valors –democràcia, lleialtat, confiança i solidaritat– són mèrit de tots i són fruit de l’ardu treball dels últims 30 anys. Un treball al qual els ajuntaments hem fet una aportació essencial, sovint per sobre de les nostres possibilitats i gestionant amb rigor i responsabilitat uns recursos que necessitem veure sensiblement incrementats. Tots som Estat, i l’Estat, en el sentit més ampli del terme, ens incumbeix a tots.

2. Perquè és insuficient per prestar en tota la seva extensió els serveis que Catalunya necessita, garantir les prestacions que els ciutadans i ciutadanes requereixen i fixar les inversions que el país ha d’afrontar per millorar, ampliar i modernitzar les seves infraestructures i els seus equipaments. I si no es poden construir més i millors escoles, instituts i universitats ni contractar més mestres i professors; si no es poden construir més i millors hospitals i ambulatoris ni contractar metges o investigadors; si no es poden oferir serveis socials, ni estendre línies de metro, ni donar suport a les empreses, ni tampoc fomentar la formació i l’ocupació, farem un flac favor a la cohesió social i a la convivència, al dinamisme econòmic i a la qualitat urbana.
Dit d’una altra manera, tenim l’oportunitat d’avançar en la construcció de l’Estat de benestar, que tant ens ha costat d’aixecar i que no pot retrocedir, i encara amb més raó en les circumstàncies actuals. Quan com a alcalde de Barcelona he de defensar els interessos dels meus conciutadans, ho faig la major part de les vegades amb els consellers i les conselleres de la Generalitat. Perquè és del Govern de Catalunya de qui depenen gran part dels serveis i inversions que sustenten l’Estat de benestar. És el Govern amb el qual comparteixo la gestió en diferents consorcis, amb el qual subscric convenis i amb el qual he de negociar les despeses i les prestacions. I massa sovint em diu que no en té prou.

3. Perquè no permet dotar-se d’instruments àgils i capacitats sòlides per lluitar contra la crisi. I és en les ciutats on amb més intensitat repercuteixen les seves conseqüències, i on més es poden concretar les solucions i on més s’han de concretar.
Els ajuntaments, i el de Barcelona ho està demostrant amb escreix, som actors centrals en la resposta a la crisi i en la construcció del futur. No volem ser només un escenari passiu, volem ser agents actius. Amb equipaments i serveis, amb inversions transformadores i generadores d’ocupació, i amb polítiques econòmiques i urbanes que contribueixin al canvi de patró de creixement. Però només ho aconseguirem si tots anem a una, si tots comptem amb les energies i els recursos necessaris. I en aquests moments constato que a la Generalitat li falten recursos.
Per totes aquestes raons, Barcelona, en la seva condició de capital de Catalunya i com a ciutat que té en el progrés social i la convivència els seus béns més preats, dóna suport sense fissures a la Generalitat per obtenir un finançament més just i desenvolupar plenament l’Estatut.
Per aquest motiu, com a alcalde de Barcelona, exigeixo al Govern d’Espanya que faci els esforços necessaris per atendre amb justícia i suficiència els requeriments de Catalunya. Per això reclamo als presidents Montilla i Zapatero que assoleixin l’acord més sòlid, responsable i ambiciós possible. I estic convençut que ho faran, i que ho faran aviat. El temps, i sobretot les necessitats, manen.

El nostre suport i la nostra exigència són tan ferms com ho són la nostra confiança i la nostra voluntat de diàleg i col·laboració. Són aquests els valors que ens han guiat i ho seguiran fent. I ens guiaran a l’hora de plantejar, també una vegada per totes, un nou sistema de finançament per als ajuntaments. Perquè aquest ha de ser, diguem-ho sense complexos, el pròxim capítol. Un capítol igualment imprescindible per als nostres ciutadans i per enfortir les institucions que ens hem atorgat. I l’abordarem amb més bones condicions en el moment en què es resolgui el finançament autonòmic.
En el finançament ens la juguem tots i ens la juguem junts. Ens hi juguem la capacitat dels poders públics, o el que és el mateix, la capacitat de posar en valor el bé comú. I en moments com l’actual, necessitat d’una nova ètica col·lectiva i de l’empenta del sector públic, el repte no és precisament menor. Però el podem guanyar, i amb això guanyar-hi tots.