Intervenció del primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, Pere Navarro, a les jornades sobre pacte fiscal organitzades pel Cercle d’Economia:

Dilluns 9 de juliol de 2012

Agraïments, salutacions i benvinguda.

Vull començar aquesta conferència felicitant el Cercle d’Economia per l’organització d’aquest cicle i agraint particularment l’oportunitat que em dóna d’explicar el nostre punt de vista sobre La reforma del model autonòmic i el seu sistema de finançament.

Saben que aquest tema ha centrat la vida política catalana durant els darrers mesos.
Bé, de fet s’ha parlat fins i tot al congrés del PSOE d’Andalusia.
Als companys d’Andalusia només els hi puc dir una cosa: que ells continuïn defensant els interessos d’Andalusia, que jo defensaré per sobre de tot els de Catalunya, opinin el que opinin els socialistes andalusos.

Catalunya ha estat el motor econòmic d’Espanya, i ho ha de continuar sent.
Per altra banda, hem estat sempre un model per que fa a la solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat.
Ara, la solidaritat no pot acabar sent injusta amb els solidaris. Tan socialista és la solidaritat com la justícia.

Per això em sembla malament que hi hagi qui intenti atacar Catalunya per distreure l’atenció d’altres temes.

Fa ara poc més d’un any que es va crear al Parlament de Catalunya la Comissió d’Estudi d’un Nou Model de Finançament Basat en el Concert Econòmic (el 3 de juny de 2011). Des de llavors una gran part del debat polític a Catalunya s’ha centrat en aquest projecte.

De forma gairebé obsessiva, perquè ha donat la sensació que la negociació del nou model de finançament acaba sent en tota ocasió la solució a tots els problemes que pateix Catalunya.

De vegades ha semblat que s’utilitzava un tema -que tothom coincidia que havia de ser un tema de país- per fer-lo servir com a arma electoral, per fer-lo valer com a reivindicació particular o llençar-lo en forma de retret a la resta de forces polítiques.

Els socialistes, quan es tracta de finançament autonòmic sabem de què parlem per diverses raons:

En primer lloc, perquè hem estat impulsors de forma directa o indirecta, en els més de 30 anys del desenvolupament d’aquest model de descentralització política i econòmica que anomenem Estat de les Autonomies, de les principals reformes de l’organització territorial espanyola, especialment en relació amb el model de finançament de les Comunitats Autònomes.

En segon lloc, perquè hem estat els protagonistes indiscutibles de la defensa, negociació i posada en marxa del sistema de finançament vigent.

Sabem, per tant, la importància que té la unitat, o en el nostre cas, les dificultats afegides que suposa no disposar d’aquesta unitat política catalana al darrere per anar a Madrid a negociar.

I coneixem de primera mà fins a quin punt és necessari treure aquest tema de l’àmbit dels retrets electoralistes entre partits.

Sabem quin és el valor de la unitat política perquè l’hem necessitat, l’hem buscat i, sense aconseguir tenir-la, hem anat a Madrid a negociar un model ambiciós i en el qual crèiem profundament.

Ningú ens va regalar res de res, per molt companys socialistes que fossin els que governaven a Espanya.

Quan fas front a una negociació d’aquestes característiques, una negociació de Govern a Govern, cadascú defensa els interessos institucionals que representa de forma estricta, i tothom ho té molt clar, i no hi ha facilitats ni germanors.

Hagués estat molt més fàcil per a nosaltres que CiU hagués estat al nostre costat. No vàrem escatimar esforços per aconseguir-ho, però no va ser així.

Podem dir, però, de forma clara i contundent que si alguna cosa caracteritza la nostra trajectòria en aquest àmbit és l’ambició i la responsabilitat.

Ambició per no posar límits a les nostres reivindicacions, allò que sempre vàrem dir: volem tenir el bon acord que necessitem i que és just que tinguem, perquè si no val més no tenir acord. Per tant, ambició, tota i més!

Però responsabilitat també per no embarcar el país en una quimera d’impossible resolució política, o en un conflicte interessat per extreure rèdits polítics del xoc de trens.

Avui mantenim per convenciment i per experiència aquesta doble conjunció. Hem de saber combinar l’ambició per anar més enllà, per continuar progressant, per donar el salt que el país necessita i que és just per a Catalunya amb la responsabilitat davant del país per no posar-nos objectius irrealitzables que frustrin les expectatives de la gent.

Finalment, vàrem plantejar el problema de la reforma del model autonòmic i del seu model de finançament des d’una òptica federalista que està en les arrels del model d’encaix Catalunya-Espanya que els socialistes catalans defensem, però també del model d’organització territorial que creiem més adient per a un Estat composat per diferents sentiments de pertinença i nacionalitat.

Penso sincerament que els que interpreten que ara és el moment de la independència o aquells que insinuen que la via federalista està morta estan equivocats. El model federal està viu i funciona. Funciona a Alemanya o a Canadà, per posar dos exemples d’estats pròspers i amb economies fortes. I a més penso que és el model d’Estat que més i millor ens pot fer créixer, tant a Catalunya com a la resta de pobles d’Espanya.

Per tot això, i si parlem de model de finançament, nosaltres reivindiquem el model vigent com a punt de partida de la reforma del sistema.

Primer, perquè el sentit comú ens diu que no hi ha millor manera de saber què i com hem de millorar, reformar o transformar el model que partir d’un bon diagnòstic sobre el sistema actual, sobre les coses que funcionen bé i sobre les que cal millorar o simplement superar definitivament.

Però sobretot perquè pensem que el model que va ser negociat pel Govern d’esquerres, sense tenir el suport del principal partit de l’oposició, ha suposat un canvi quantitatiu rellevant, però sobretot qualitatiu en les relacions financeres entre Catalunya i l’Administració central i amb la resta de Comunitats Autònomes, que s’expressa de la següent forma:

En primer lloc, un canvi qualitatiu:
- Per una banda, amb el model vigent s’incrementa significativament la participació de Catalunya en el rendiment dels grans impostos, sobre els quals tenim cedida una part de la recaptació (l’IRPF del 33% al 50%, l’IVA del 35% al 50% i els impostos especials del 40% al 58%). Això ha permès, entre altres coses, que el nostre finançament provingui fonamentalment dels impostos que paguem i no de les aportacions de l’Estat.

- Per una altra banda, el nou mecanisme de solidaritat reflexa de forma clara i transparent qui fa i qui rep la solidaritat.

- A més, aquest anivellament passa de ser total (amb el model anterior el 100% dels recursos que obtenien les Comunitats Autònomes pel rendiments dels impostos cedits anaven a la bossa comú per ser repartits entre tots), a ser parcial: d’aquesta forma, ara, el 25% dels recursos que cada Comunitat Autònoma ha generat va a parar directament a la mateixa Comunitat i només el 75% va a parar a la bossa comú per a la seva distribució entre tota la resta de territoris. Aquest punt ha propiciat que Catalunya per primera vegada quedi per sobre de la mitjana un cop aplicat l’anivellament. Suposa, de fet, establir límits a la solidaritat.

En segon lloc, el model suposa un increment molt important de la quantia de recursos de la Generalitat. En el primer any d’aplicació del nou model, l’any 2009, Catalunya va obtenir 2.421 M€ més del que hagués obtingut amb l’anterior model. 391 M€ per sobre del que s’havia previst obtenir en un primer moment.
Amb aquest resultats Catalunya se situa en un índex de recursos per càpita del 106%, significativament per sobre de la mitjana.

Hem fet, per tant, un camí significatiu en l’aproximació al manteniment de l’ordinalitat abans i després d’aplicar el model.

Arribats a aquest punt podríem preguntar-nos, això vol dir que el model no té serioses mancances i que és intocable?

No, per suposat que no. Per això estem aquí avui. Els i les socialistes estem convençuts que hi ha dos grans aspectes que cal tractar de forma ambiciosa:
En primer lloc, creiem, com he intentat explicar ara mateix, que el principal problema del model no és el seu contingut o la seva lletra, allò que el fa un model de finançament de veritable inspiració federal, sinó el seu compliment i més concretament, la incapacitat de la Generalitat per fer-lo complir.

I en això, tots estem d’acord, i nosaltres volem ser meridianament clars: cal una reforma seriosa que faci impossible que el Govern central pugui desatendre els seus compromisos i que ho pugui fer amb total impunitat.

I en segon lloc, i ara sí centrant-nos en el contingut de l’acord actual, cal resoldre prioritàriament dos aspectes: limitar la solidaritat per adequar-la millor als esforços que fem cadascú, complint amb el principi d’ordinalitat; i ampliar les competències de la Generalitat sobre els tributs per tal que la nostra autonomia sobre els ingressos s’adapti a la gran autonomia que ja tenim sobre les principals despeses de l’Estat del Benestar.

Per tant cal anar més enllà i fer un nou pacte fiscal. Els socialistes volem i apostem per tenir la clau de la caixa. És clar que pensem que és imprescindible exigir que es faci aquest salt qualitatiu.

Però d’aquesta coincidència amb un gran part de la societat i de les forces polítiques catalanes, a la constatació sense alternativa que l’únic model que ho soluciona tot és un model únic al món, com és el concert econòmic, hi ha una certa distància.

Vostès no es pregunten perquè tenim tant d’interès en expulsar totalment l’Administració central de la gestió d’un tributs que paguen uns contribuents que també ho són del Govern de l’Estat? Perquè volem tractar l’Administració central tal i com hem evitat que ens tractin a les Administracions autonòmiques després de lustres de desenvolupament del model de les autonomies, com si fossin administracions residuals sense poder polític, quan no és veritat que sigui així? Perquè pensem que, essent ells els que tenen que cedir aquest poder, ho faran sense cap mena de dubte?

En qualsevol cas, si alguna cosa hem fet els socialistes en aquest debat és no amagar-nos. És posar transparència i oferir concrecions. Més que les que el Govern i la resta de forces polítiques que li donen suport en aquest cas ens han ofert fins ara. I això és el que he vingut a explicar-los avui. La nostra proposta es fonamenta en tres grans eixos:

1. LA CLAU DE LA CAIXA:
Pensem que la única forma de poder fer complir els pactes és tenir el control determinant sobre els nostres ingressos.

Però no creiem que sigui ni necessari, ni eficient, ni legítim haver d’expulsar l’administració central de la gestió d’uns impostos que també són seus.
Per això proposem la creació del Consorci entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’Administració Tributària de l’Estat. I a més tenim un Estatut que ens avala jurídicament per començar.

Per a nosaltres, el Consorci, que ha de ser paritari, ha d’estar presidit de forma permanent i inqüestionable per la Generalitat, que també és Administració de l’Estat. Aquest Consorci, que s’ha d’establir com a única Administració Tributària a Catalunya realitzarà la gestió, liquidació i inspecció de tots, i repeteixo, de tots els impostos que es paguen a Catalunya.

Per altra banda, també creiem que cal plantejar al Govern central l’increment progressiu de la nostra participació en el rendiments dels impostos cedits parcialment per tal de millorar la suficiència dels nostres recursos i disposar d’una més gran capacitat per modificar-los des de Catalunya, per adaptar-los de forma equitativa al volum i la importància de la despesa pública que realitzem en front de les competències de l’Administració central.

2. UNA SOLIDARITAT MÉS JUSTA I MÉS TRANSPARENT
També pensem que s’ha de reclamar més justícia en termes de reconeixement de l'esforç fiscal i de major exigència sobre la solidaritat.

Com he explicat abans, l’actual model proporcionava la novetat de l’anivellament parcial, el 25% dels recursos tributaris que generem ens els quedem directament, i el 75% restant van a la bossa comú per a la seva redistribució. Creiem que aquest anivellament parcial encara és excessiu.

Per això proposem reduir el volum de recursos que anivellem. O sigui, la nostra aportació a la bossa comú passaria del 75% actual, fins només el 50% al llarg de les properes revisions quinquennals del model de finançament.

Això representa de forma efectiva limitar el volum de recursos que aportem perquè siguin repartits per criteris de solidaritat.

3. UN MODEL PROPI PER A CATALUNYA
Des de les nostres més profundes conviccions federalistes, considerem que en un Estat plurinacional ha de ser natural que existeixin diferents models de finançament atenent a la diversitat d’identitats i voluntats d’autogovern que poden existir.

Defensem, per tant, sense cap tipus de matís, que Catalunya pot tenir un model de finançament PROPI, atenent a la seva voluntat d’autogovern, i al fet que la diversitat de models no suposa un privilegi per si mateixa.
Però no ens obsessiona tant aquest fet com un altre. I és que és evident que una de les distorsions més importants a la qual està sotmès el finançament de Catalunya resulta del fet que els diferents models existents proporcionen resultats significativament diferents.

Per això pensem que resulta imprescindible crear mecanismes d’aplicació immediata que garanteixin que fins que no es produeixi l’equilibri entre els diferents models, el finançament de Catalunya mantindrà un diferencial de creixement positiu en relació a aquests altres models.

Finalment, i tot i que no es poden considerar una part integral del model, però si que són dos elements especialment lligats al seu desenvolupament, pensem que també cal formular:

 Per un costat, abordar la renovació per un nou període de la lletra i l’esperit de la Disposició Addicional Tercera sobre la inversió en infraestructures de l’Administració central a Catalunya i la necessitat de compensar els dèficits històrics en aquesta matèria per un criteri, fins i tot, d’eficiència econòmica.

 I per un altre costat, la necessitat d’abordar sense excuses i sense més pròrrogues ni dilacions el finançament de les administracions locals que són les eternes oblidades en les negociacions polítiques del finançament de les administracions públiques.

Aquesta és la proposta dels i les socialistes i crec, sincerament, que tenim raons per ser positius en relació amb els avenços aconseguits en matèria de finançament autonòmic en els últims trenta anys, i especialment els aconseguits amb el model vigent.
La nostra trajectòria i la nostra experiència recent crec que avalen la solvència de les nostres propostes i la determinació i l’ambició de les mateixes.

Amb tot, i malgrat que des de que vaig fer el passat 29 de febrer la meva primera conferència –acompanyat per Antoni Castells- com a primer secretari proposant aquest model i oferint al Govern tota la meva col•laboració i la del meu partit per arribar a un consens que ajudi el Govern en aquest objectiu compartit per una gran majoria de ciutadans i ciutadanes, he de dir que he trobat molt poca flexibilitat i poc ànim de negociació.

No obstant això, com ja els he dit, nosaltres coneixem les dificultats en les quals es mou un Govern que vol tirar endavant una fita de país tan important com la que ha posat en el seu horitzó més immediat el president Mas.

Coneixem la necessitat de trobar les aliances, els consensos i finalment la unitat o, com a mínim, el concurs de la més àmplia majoria de forces polítiques al costat del Govern per fer front, amb les garanties més grans possibles, a una negociació que serà dura i llarga. No es tractarà de dues o tres setmanes de negociació, com ha dit alguna vegada el president Mas.

Si no es tracta de propiciar un escenari on representar uns papers predefinits per arribar a una conclusió ja coneguda d’antuvi i fins i tot provocada de forma premeditada, es necessitarà temps i tenacitat i s’agrairà tot el suport que es pugui tenir, ho sabem.

I com que coneixem les dificultats, malgrat la nul•la capacitat del Govern de moure’s un mil•límetre de la seva posició, i a pesar dels nostres esforços per propiciar escenaris més flexibles sobre les nostra proposta i les seves línies vermelles, vàrem considerar oportú a la cimera del passat 30 de maig fer un nou pas endavant amb dos propòsits i un gran objectiu:

1.- Ajudar a generar un clima d’ampli consens amb un text que posés en valor allò que ens uneix a tots, uns objectius clars i ambiciosos de país que tots coneixíem i compartíem d’antuvi.

2.- Deixar en mans del Govern el marge més gran possible per concretar els mecanismes i els detalls de l’acord amb Madrid per assolir aquest objectiu.

De tal forma que el Govern pogués encetar la segona volta d’aquest pacte, la negociació amb Madrid, amb les mans més lliures i menys compromeses amb uns continguts concrets, però, sense comprometre, això sí, l’essència dels objectius compartits.

El nostre objectiu, per tant, era fer de la generositat i de la confiança en el Govern, en un tema clau de país, el valor que els socialistes oferíem desinteressadament a les forces polítiques per fer de la primera volta d’aquest pacte un primer i històric èxit de país que enfortís el Govern davant la porta freda i, m’atreviria a dir, pràcticament tancada, del Govern espanyol.

No vàrem acabar de sortir-nos-en, ho haig de dir. N’hi ha que s’omplen la boca per proclamar-se els veritables patriotes, sigui per bé del sobiranisme o sigui per bé de l’independentisme, i quan cal fer un esforç pensant en l’èxit del país i en la necessitat de la seva unitat política davant les dificultats, no són capaços de veure més enllà dels vots que no volen tornar a perdre o dels vots que volen tornar a guanyar.

En pocs dies tenim, però, la darrera oportunitat, la definitiva.
No hi haurà revàlides aquest cop.
Ens la juguem tots plegats, com a catalans, però també com a polítics. Estem, sincerament, en disposició de fer quelcom rellevant per als ciutadans i els i les socialistes no volem perdre aquesta oportunitat.
Volem estar a l’alçada.

Però el que no és de rebut és que el president s’amagui. El president és el president del país, i trobar un acord és la seva responsabilitat, no la dels partits de l’oposició. El PSC ha anat flexibilitzant la seva proposta, però el president encara no s’ha mogut per cercar l’acord. Si vol pacte haurà de negociar.

Si vol adhesions, per això sembla que ja té una majoria –per cert, molt petita en termes de país- al Parlament. Amb el PSC per al xoc de trens que ni hi comptin.

Però llavors haurà d’explicar als catalans per què porta al país a un fracàs que no donarà més diners i generarà més frustració.

S’imaginen vostès un president que no trobi una majoria al menys igual que la que va obtenir l’Estatut de Catalunya? Jo no, i per això espero que deixi de fer de president de CiU i comenci a fer president del país.

Per tant, si el president Mas vol un acord pot comptar amb el PSC, però cal que tingui clares dues coses:

 El PSC vol un acord de país, i no un acord d’una simple majoria parlamentària, que seria legítima però no suficient per al que necessita el país en un moment de crisi com el que estem patint.

 I en segon lloc, cal que abordem en paral•lel els problemes reals de la gent avui. De poc servirà que compartim un model de finançament si no arribem a uns mínim acords del model de societat que volem i, per tant, de les polítiques que calen per sortir de la crisi ara i avui.

Per a mi aquestes dues qüestions són indissolubles, i crec que també ho haurien de ser per al president de la Generalitat.

No podem cometre la irresponsabilitat de posar tots els ous a la cistella del pacte fiscal sense pactar alhora –per posar un exemple- com volem recaptar més diners -successions, grans fortunes, patrimoni, transaccions financeres, ecotaxes, etc.- i en què els volem gastar.

No podem acordar un nou finançament sense tenir clar quin model de societat volem.
Només si es compleixen aquestes condicions el president tindrà el PSC al seu costat, i espero sincerament que així sigui pel bé del país i, per sobre de tot, dels seus ciutadans.

Gràcies a tots i a totes.