Rebutgem la divisió en blocs, cerquem la transversalitat i l’entesa entre diferents

  • MIQUEL ICETA
  • Actualizado:
  • Creado:

Intervenció del president del grup parlamentari Socialistes-Units per Avançar en el debat sobre la Catalunya Real al Parlament de Catalunya

Gràcies, senyor president,

Molt Honorable president de la Generalitat, membres del Govern

Diputats i diputades,

Catalunya real. Quina és la Catalunya real? La dels 7 milions i mig de ciutadans I ciutadanes, que viuen en 41 comarques i a la Vall d’Aran, una Catalunya amb realitats territorials i socials ben diverses, amb necessitats molt variades.

Catalunya és un país que té molts trumfos a la mà. Treballadors i treballadores capacitats, emprenedors i emprenedores amb gran empenta, autònoms, professionals, científics i científiques, servidors i servidores públiques, sindicalistes capaços de reivindicar i acordar, estudiants ben preparats i preparades, empresaris i empresàries disposats a arriscar, un bon professorat, un bon clima, una ubicació geogràfica estratègica, mar, muntanya, rius, bones comunicacions, ports i aeroports de primera, capacitat d’atraure turisme, inversions i projectes empresarials… Catalunya són moltes coses i molt bones. I des del nostre punt de vista un bon Govern sabria treure molt bon rendiment de tots aquests trumfos.

Catalunya és Barcelona i la seva regió metropolitana però també les comarques que estan perdent població. I com he fet abans i recordo, citaré expressament l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, el Baix Ebre, el Berguedà, la Conca de Barberà, les Garrigues, el Montsià, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, el Priorat, la Ribera d’Ebre, el Ripollès i la Terra Alta.

La Catalunya real són també moltes coses que no són positives. També problemes: atur, pobresa, desigualtats, persones grans que viuen en solitud, dificultats d’acollida de nouvinguts, grans desequilibris territorials, dificultats per a l’emancipació juvenil, escassedat d’habitatge social, escletxa salarial entre homes i dones…Catalunya és HP i Facebook, però també les dificultats de Nissan. Per tant quan intentem fer un diagnòstic el més equilibrat possible, no només ens podem refugiar en aquelles coses que van bé, que lògicament les hem d’exhibir i treure’n el màxim profit, sinó també reconèixer que no tot és un camí de roses.

El govern català disposa d’un pressupost de 38.000 milions d’euros i 230.000 servidors públics… Creiem que amb aquests recursos es pot fer més i millor i això no és contradictori amb demanar-ne més, en exigir un tracte just que ens convé.

Quan preguntem a la ciutadania, a part dels problemes econòmics que l’angoixen, mencionen com a problema principal la política i els polítics.

Segurament pesa molt la situació actual en que la política i els que estaven al capdavant de les institucions van crear problemes que després s’han vist incapaços de resoldre amb importants conseqüències per a tothom. I la sensació de cul de sac, d’expectatives frustrades, d’impotència, de temor a la fractura, d’incertesa, són sensacions que comparteixen avui molts catalans i catalanes.

Defugim allò que ens divideix, aprofundim en allò que pot unir-nos. Rebutgem la divisió en blocs, cerquem la transversalitat i l’entesa entre diferents. Saludo els acords tan variats que s’estan produint per tot el país i entendran que avui saludi especialment l’acord de l’Àrea Metropolitana de Barcelona integrat per quatre forces polítiques. Jo crec que és un camí que cal seguir de prop.

Aniria bé que ens comprometéssim tots plegats a l’estabilitat, que ens allunyéssim de les derives unilaterals i il·legals que lluny de resoldre res ho han embolicat tot. És a dir, tot el contrari del “ho tornarem a fer”. No té cap sentit perseverar en l’error. Això no vol dir que ningú hagi de renunciar als seus objectius però sí que cal passar a un escenari molt diferent. I si m’ho permet, perquè vostè ha parlat molt de deslleialtats, la mare de totes les deslleialtats és haver-se volgut petar la Constitució i l’Estatut. I cregui’m si li dic que, al final, és negociar o trencar. No hi ha camí del mig. I un govern ha de prendre aquesta primera opció. De vegades, en escoltar-lo a vostè, sembla que hagin decidit de nou intentar trencar.

Aquest debat pot ser una oportunitat perduda si es converteix en una nova ocasió per tirar-nos els plats pel cap els uns als altres. Això no treu que nosaltres fem una valoració negativa de la gestió del seu govern. Però potser podem intentar que sigui un debat útil si identifiquem els problemes més gruixuts, les principals prioritats i som capaços d’acordar algunes mesures per abordar-les.

Aquest és el sentit de la nostra intervenció.

Volem contribuir, i demanar al govern que contribueixi també, a la creació d’un clima de diàleg i entesa entre els partits catalans a partir del respecte del pluralisme polític, que és la millor garantia de convivència.

Reiterem la necessitat de combatre i aïllar el racisme i la xenofòbia, d’eradicar els discursos d’odi i deshumanització, i de combatre tota forma d’intimidació o violència.

Reiterem la necessitat que es produeixi una renúncia expressa a vies unilaterals, que es garanteixi en tot moment el respecte a la legalitat i a l’actual marc institucional, així com als mecanismes i majories previstos per a la seva reforma.

Diàleg, negociació i pacte. Aquest és l’únic camí. Àmplies majories. Com més profunda o radical es vulgui la reforma, més àmplia és la majoria necessària.

Creiem que cal recuperar amb plenitud el sentit institucional i assegurar que les institucions estiguin al servei del conjunt de la ciutadania.

Els proposo tres grans objectius: refer el consens social i polític, impulsar el progrés econòmic i enfortir la cohesió social. Per fer-ho volem establir sis grans prioritats de país.

 

Prioritat de país número 1, que pot ser àmpliament compartida: promoure un desenvolupament econòmic pròsper i just.

El futur econòmic de Catalunya passa per un creixement basat en el coneixement. Volem que Catalunya sigui el país del talent i el coneixement, i un pol internacional de primer nivell de recerca i innovació.

No volem ser un país low cost que atrau inversions pels baixos costos de la força del treball. Aquest és un model que no genera llocs de treball estables ni valor afegit a la nostra economia.

El futur és del coneixement, serà de la indústria del coneixement i dels països del coneixement. És a dir, d’aquells qui tenen clar que cal posar el coneixement al centre de l’economia, que cal localitzar-lo en el territori per generar innovació, competitivitat, riquesa i benestar.

En els darrers anys, des del 2012, el Govern de la Generalitat ha reduït els pressupostos dedicats al coneixement (universitats i centres de recerca) en un 30% i ha augmentat els preus públics de les universitats públiques un 66%, dificultant l’accés i la igualtat als joves que cerquen oportunitats de futur. Per tant cal capgirar aquesta deriva tant negativa, perquè és a les universitats, als instituts i als centres de recerca on es genera el coneixement i on es transfereix aquest per generar riquesa econòmica i benestar social.

Davant els reptes que se’ns presenten com la digitalització, la intel·ligència artificial, els nous models energètics, la indústria 4.0... per poder abordar aquests reptes cal que el coneixement estigui al centre de les nostres polítiques.

 

Prioritat de país número 2: l’educació pública.

La inversió pública que el govern de la Generalitat destina a educació és de les més baixes d’Europa, de l’ordre d’un 2,8% del PIB. Estem lluny de la inversió que la pròpia Llei d’Educació de Catalunya (LEC) proposava per al 2017 i que va ser fixada en un 6% del PIB, i la comparativa amb altres comunitats autònomes reflecteix com els governs de Catalunya des de 2010 han penalitzat l’educació molt més que altres comunitats autònomes.

Tant és així, que mentre la inversió pública en educació disminuïa en els darrers anys en gairebé un 20%, la despesa de les famílies en educació augmentava més d’un 27%. I potser això explica el per què el nivell de renda familiar condiciona a Catalunya més que en d’altres comunitats el rendiment acadèmic de l’alumnat. I per tant nosaltres volem un sistema educatiu que garanteixi l’equitat millor que en l’actualitat.

S’ha parlat de la necessitat de millorar el finançament de les escoles bressol municipals, de la necessitat d’avançar en el model d’escola inclusiva, i nosaltres tampoc no oblidem un repte encara per assolir que és el domini d’una tercera llengua, encara llunyà en el nostre país.

 

Prioritat de país número 3: la sanitat pública.

Des de l’any 2010 el sistema sanitari públic ha patit retallades importants, que han fet disminuir la despesa per càpita en salut. Aquestes retallades han afectat a la reducció de serveis, han agreujat les inequitats territorials, han provocat el tancament de llits, i un increment de les llistes d’espera.

Ens ha dit que han contractat 250 metges, a nosaltres només ens en consten 122. Estem lluny del que necessitem si volem atacar de veritat les llistes d’espera i aquestes desigualtats territorials que es produeixen.

Mentre la qualitat assistencial pública disminueix, l’accessibilitat al sistema es complica i s’allunya en el temps. La ciutadania deixa de creure en el sistema públic i s’incrementa la contractació d’una assegurança privada. És un indicador que ens apunta la necessitat d’apretar més – en això sí, “apreteu” – en la sanitat pública.

 

Prioritat de país número 4: la lluita contra les desigualtats.

Hem parlat de llistes d’espera, de residències, de les dificultats del sistema de dependència a Catalunya, ens deia que una de les dificultats fonamentals eren els problemes de finançament derivats de la manca de compliment de compromisos de l’Estat. Però aquí sort n’hem tingut dels ajuntaments, que s’han vist amb una limitació competencial i pressupostària molt més gran que la Generalitat allò que la Generalitat no podia.

Per altra banda, la cartera de Serveis de la Llei de Serveis Socials de Catalunya no s’ha actualitzat d’acord amb les necessitats creixents fruit de la crisi econòmica i social, ni tampoc en els terminis que marca la llei. Tampoc s’ha aconseguit una adequació entre la Cartera i les previsions de la Llei 14/2010. Per altra banda, i no m’hi puc estendre el sistema de protecció a la infància necessita urgentment un canvi profund, i també necessiten un renovat impuls les polítiques d’habitatge.

 

Prioritat de país número 5: combatre els desequilibris territorials.

A la pregunta que li feia aquest matí n’he parlat, i he pogut constatar una coincidència de diagnòstic i de preocupació, ara cal posar fil a l’agulla.

 

Prioritat de país número 6: el canvi climàtic

És hora de reconèixer i d’actuar sobre l'emergència climàtica, el Govern ha declarat aquesta situació i n’és conscient i hem de fer un esforç de pedagogia social i de polítiques públiques també per assolir els objectius que ens hem fixat, comprometent-nos amb l'horitzó de total descarbonització el 2050, i impulsant un nou acord verd, un “Green New Deal” a Catalunya d’acord amb Espanya i la Unió Europea amb finançament suficient per garantir la creació d'ocupació i una transició justa en els sectors i territoris més vulnerables davant dels necessaris canvis en les formes de producció i de consum.

Hem d’incorporar en les nostres reflexions la consideració dels “límits”. La terra és una, no hi ha pla B. El país també és un, i des d’aquest punt de vista volem saludar els esforços d’una major protecció del territori dels quals vostè avui també se n’ha fet ressò.

Cal adoptar un nou enfocament de la política d'infraestructures, per garantir el dret a la mobilitat de forma segura i sostenible. Cal impulsar el transport públic i l'electrificació del transport, la lluita a favor de la qualitat de l’aire, la reducció de la contaminació i la reducció de l'impacte ambiental de les infraestructures.

Això ha de ser compatible amb les necessitats del país. Nosaltres no plantegem per exemple una oposició absoluta a una eventual ampliació de l’aeroport de Barcelona. Si ens cal haurem de treballar, decidir, acordar i prendre decisions que impactaran en el nostre país en els propers 20 o 30 anys.

Considerem fonamental l'augment del pes de la indústria en el nostre teixit productiu, per contribuir a una ocupació més estable i una menor vulnerabilitat i dependència exterior de la nostra economia. El Pacte per la Indústria necessita d’un nou i renovat impuls i també de compromís econòmic. El sector industrial s’ha d’adaptar a la globalització, a la transició ecològica i a la transició digital. I això moltes empreses, petites i mitjanes sobre tot no estan en condicions de fer-ho soles. Cal promoure el lideratge de la indústria catalana en sectors com els d'acumulació d'energia i equipaments per a l'electrificació del transport.

La veritat és que jo crec que des del punt de vista de les prioritats podem posar-nos d’acord amb relativa senzillesa.

La prova del nou és si som capaços tots plegats d’aprovar uns Pressupostos per l’any vinent que atenguin aquestes i altres necessitats. Per això cal que el Govern presenti el projecte de Pressupostos per al 2020 i el projecte de Mesures Fiscals i Financeres per al 2020. Volem que ho faci, com està establert a les nostres lleis, abans que finalitzi el mes d’octubre. 

Si vostès volen estem disposats a parlar-ne.

Moltes gràcies.

 

 

Ficheros adjuntos:

Palabras clave: