• enviar a un amic/ga
• compartir
• imprimir

Va presidir l'acte el Molt Hble. Joan Rigol, amb una intervenció molt sentida, i l'activista i historiador Josep Benet ens va regalar una exposició sobre els últims dies de Peiró.
Un relat detallat, minuciós i punyent, del tot en la línia habitual a què ens tenia acostumats el recordat Josep Benet.
Era una de les seves darreres sortides de Barcelona, quan ja gairebé no en feia.
Uns dies abans ens havia dit: "A Mataró, i per en Peiró, vindré".
Aquella intervenció va ser un avanç del llibre "Joan Peiró, afusellat" que
Sabíem que Josep Benet hi estava treballant i per això l'invitàrem a fer-ne una exposició sobre la detenció, el procés i la condemna de Peiró.
El resultat final de la seva llarga investigació -el llibre- ja el tenim aquí, i ens serà comentat pel seu fidel col•laborador Josep Poca.
Però com que la figura de Joan Peiró dóna per molt més, vàrem pensar que calia un altre llibre sobre el seu pensament i la seva incansable activitat.
Amb el mateix Benet ho havíem comentat. A ell li sempre li semblà bé, perquè estava clar que eren dos llibres complementaris.
Per dir-ho en poques paraules: el seu era un llibre sobre la mort de Peiró i el nostre sobre la vida del dirigent sindical.
Parlant-ne en diverses ocasions no sabíem quin dels dos llibres sortiria primer; podia ser l'un o l'altre.
Finalment s'han publicat gairebé al mateix temps.
El segon llibre que presentem en aquest acte, Memòria de Joan Peiró i Belis, és una obra diferent, d'un altre caire.
Un treball a sis mans que combina l'estudi teòric, l'aprofundiment ideològic, l'anàlisi de les bases del seu pensament, al costat del recorregut vital del líder obrer i del pare de família.
Però al mateix temps -i això potser és una novetat-hi estudiem les arrels familiars i l'entorn personal, amb el retrat biogràfic de diversos membres de la saga Peiró; especialment de dos dels seus fills, potser els més actius de tots: el recordat Josep (que ens va deixar fa un parell d'anys) i l'estimada Guillermina, que avui no ens pot acompanyar.
La biografia de Josep -a càrrec meu- és fruit de unes quantes converses i trobades amb ell, a Mataró i a París, on vivia, en la qual narro el seu trajecte personal, ple de fets i gent, d'activisme i de compromís.
La part corresponent a la Guillermina és redactada per Maria Salicrú-Maltas, la més jove del trio d'autors, aquí davant.
Inicialment aquest capítol era un treball de doctorat, que -després de noves entrevistes i ampliacions- s'ha perfeccionat fins a resultar una biografia de la Guillermina, al costat d'un retrat molt ajustat, personal i íntim, de Joan Peiró, com a espós, pare i dirigent sindical, vist per una de les seves filles.
Vàrem creure que feia falta una obra d'aquestes característiques, d'un caire més humà, amb una aproximació a l'entorn familiar i personal, poc treballat fins ara.
El que ens ha permès poder recuperar amics i companys de Peiró, com el recordat pescador mataroní Cisquet Sala entre altres.
*
En tot el procés del llibre ha estat clau la intervenció del Dr. Pere Gabriel, amb l'orientació general que ha donat a l'obra i a aquests capítols més biogràfics.
Els seus suggeriments i propostes, la seva concepció del llibre, fins i tot la definició dels títols, tant el general com els de les diferents parts, han estat determinants.
I tot això més enllà del seu acurat treball inclòs en el llibre, dividit en dues parts: l'estudi "Redescobrir Joan Peiró" i la detallada "Cronologia política i familiar", que formen el cos més substantiu de tota la publicació.
Al Dr. Pere Gabriel el nostre més sincer agraïment per la seva aportació i dedicació al projecte.
D'altra banda, els tres autors del llibre hem d'agrair a l'editor de Galerada, Joan Maluquer, que hagués cregut en nosaltres des del primer dia,
al Centre d'Història Contemporània de Catalunya (del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat) la subvenció atorgada, i a l'IMAC de Mataró, en la persona del regidor Sergi Penedès, la seva especial col•laboració.
Finalment, a l'Alcaldia la seva acollida i implicació en l'acte d'avui.
A tots ells, moltes gràcies!
*
Amb el llibre volem contribuir a donar a conèixer l'obra, però sobretot la vida d'un home excepcional.
Una tasca de divulgació que la Comissió de l'Homenatge a Peiró es va proposar com a principal objectiu per a l'any 2002 i següents.
Una Comissió en la qual van treballar-hi especialment els amics i companys Joan Catà, Jaume Vellvehí, Jordi Surinyach, Joan Carles Benito, Jaume Estrems, Jaume Roig, Àngel Puig i Javier Sánchez.
*
Fins ara disposàvem de pocs llibres de o sobre Joan Peiró.
Escassos, però prou il•lustratius:
el titulat Escrits, un important recull de textos amb un estudi complementari a cura de Pere Gabriel, les dues biografies del seu fill Josep
i la reedició del valent i mític Perill a la reraguarda, reeditada per l'Ajuntament de Mataró el 1987.
Després de diversos actes, a Mataró i Barcelona, un magnífic programa de TV3, Joan Peiró i la justícia de Franco, emès el 2003, va donar una dimensió més mediàtica i nacional a la figura de l'antic director de la Cooperativa del Vidre.
A la premsa escrita li van dedicar articles persones tan diverses, com José Luis López Bulla, Jaume Oliveras i Costa, Margarida Colomer, Marçal Sintes, Maria José Recoder, Pelai Pagès i el professor de Saragossa Julián Casanova.
I tots els mitjans es van fer ressó dels actes, dels quals voldria destacar El Punt, Presència, Avui, Mataró Report i Televisió de Mataró.
Més recentment la sèrie -també de la cadena catalana- Els diaris de Pascal, convertia Joan Peiró en un personatge televisiu, com a amic i confident del periodista francès Pascal Danglà, el protagonista de la sèrie.
*
Ara em premetran uns comentaris més en clau local, mataronina, sobre Peiró i unes reflexions a l'entorn de la seva figura i del que encara avui pot suscitar.
Amb elles no voldria sorprendre, ni molestar ningú.
Durant els actes d'homenatge a Peiró, la inciativa va rebre mostres d'adhesió i simpatia, des de posicions ideològiques contraposades:
des del republicans a la democràcia cristiana, des de l'esquerra socialista i postcomunista als nacionalistes liberals, fins al cooperativisme, l'ecologisme, els moviments alternatius i altres.
Amb la boca petita, però, algunes persones ho varen criticar.
Parlaven del Peiró revolucionari i anticlerical, a qui atribuïen uns crims durant la Guerra Civil i el procés revolucionari de 1936.
Unes opinions que no són més que uns epígons del procés i condemna a mort de Peiró, instruït pel franquisme.
En queda poc del franquisme, sobretot a Catalunya, pero encara en queda alguna cosa.
Peiró era un revolucionari certament. Volia canviar la societat, la política i l'economia, que no li agradaven com eren.
I desitjava, o somiava en un "nou ordre", més lliure, més just, més igualitari.
Cal llegir els seus escrits, per exemple algunes pàgines de Perill a la reraguarda, per entendre-ho bé.
Dels crims que se li volien atribuir ni els havia comès, ni n'era el responsable. Així ho varen testimoniar els que declararen a favor seu en el judici: empresaris, comerciants, religiosos i polítics de dretes.
I a aquests crims ell s'hi havia oposat amb valentia i fermesa.
Tant que li costaren amenaces greus i perill de mort per part dels més exaltats i sanguinaris del seu propi bàndol.
A Mataró contraposar Peiró i el rector de Santa Maria mossèn Josep Samsó per alguns ha semblat inel•ludible, obligat.
Hi ha qui ha volgut contraposar-los, presentar-los com a pols contraris, com el blanc i el negre, com el bé i el mal.
I això s'ha fet des d'una banda i des de l'altra, per part dels uns i dels altres.
El que per a uns eren virtuts i aspectes positius, per a uns altres eren defectes i aspectes negatius.
Per als que un era un home bo, ple d'ideals, per als altres era un malfactor.
Per als que un era un "sant", per a altres era un embaucador.
Jo crec, i aquesta és la meva reflexió, que l'un i l'altre no són tan oposats, sinó que tenen molts elements en comú, més dels que ens podem pensar d'entrada.
No estaríem, doncs, parlant de contraris, sinó de casos semblants, amb moltes paral•lelismes.
Detinguem-nos-hi una mica. Per començar, el més anecdòtic: l'any de naixement:
Tots dos són de 1887.
L'un neix el 17 de gener; l'altre, el 18 de febrer.
Només un mes i un dia els separaven.
Tots dos eren persones amb influència destacada sobre els seus seguidors, però la seva influència arribava més enllà, transcendia els seus cercles més propers.
Ambdós tenien partidaris fervents, incondicionals i entusiastes.
I també ambdós tenien aferrissats contraris.
Així ens ha arribat respecte de tots dos, a través de distints testimonis, de paraula i per escrit.
Però, qui no té algun contrari en aquest món?
Qui, implicat a fons en els afers del seu temps i parlant de manera oberta, clara i valenta, no en té?
Josep Samsó i Joan Peiró tenien aquestes qualitats.
Eren conseqüents amb el seu pensament i així actuaven.
Es tracta de dues personalitats fortes, molt marcades.
D'un caràcter ben acusat, i de fermes conviccions.
I influents en les masses dels seus seguidors.
Dues persones que es coneixien i es respectaven.
I l'un i l'altre, en uns moments convulsos i tràgics del nostre país, tindran la mateixa fi: la mort violenta.
Moriran fidels als seus ideals, i donant exemple.
Els dos moriran assassinats per la intolerància i la violència gratuïta.
Del dia de la mort de Josep Samsó ens ha arribat aquest testimoni:
"Al Saló de Comissions de l'Ajuntament estaven conversant Joan Peiró i el narrador (dels fets).
S'obre la porta, i sense trucar, irromp com un mal vent, un home alt, bru, escardalenc, amb una arma llarga penjada a l'espatlla i una de curta a la cintura.
Els interromp i diu:
"Joan! Venim de fer justícia!"
Respon en Peiró: "Bo, ja deveu haver fet algun disbarat"
L'home diu: "Acabem de matar el rector!"
Peiró, parlant com una bomba que esclata:
"Assassins! Aquest home era meu! Lladres! Me l'heu robat! Era meu. Assassins! Lladres! Etc, etc. (més insults).
En Peiró anava alterant-se i posant-se molt violent per moments.
Aquell home acaba sortint de la sala, pansit i amb la cua entre cames.
Peiró va dir-me (al narrador): "Veieu! Així no es porta endavant un moviment revolucionari. Això no és una revolució. És un conjunt d'assassinats!
I pensar que alguns em culparan a mi d'aquesta mort.
I era una bona persona!"
Aquestes frases no són extretes d'una publicació sindicalista ni d’esquerres.
Es varen publicar en un dels butlletins editats per la causa "Pro Canonització del Dr. Samsó" l'any 1980, com a declaració anònima d'un testimoni dels fets.
*

Al cap dels anys, ja en el segle XXI, és hora que comencem a veure aquelles dues morts i el que representen d'una altra manera, els uns i els altres.
Desitjaria que això fos possible.
Acabo. D'aquí a poc el Dr. Josep Samsó serà elevat als altars, serà declarat "beat" de l'Església Catòlica.
És una decisió ferma i sense marxa enrere.
Per altra part, crec que és hora també que el retrat de Joan Peiró figuri a la Galeria de Mataronins Il•lustres, de la qual ja forma part, de manera formal, per decisió del Ple de l'Ajuntament.
I voldria que aquestes reflexions es rebessin com una mostra de respecte per a la figura de Josep Samsó i Elias, i una reivindicació més -si calia- de Joan Peiró i Belis.
Fins aquí les meves paraules.
Moltes gràcies!